Montse Milà Estrada

Montse Milà Estrada va néixer a Barcelona l’any 1945. Va cursar estudis de Treball Social que va finalitzar amb la promoció de 1967.

La seva vida laboral es va iniciar com administrativa en diverses empreses i es va incorporar a la Maquinista Terrestre i Marítima el maig de 1965. A finals del mateix any es va integrar en el grup de treballadors que poc després es van constituir com a Comissió Obrera de la Maquinista Terrestre i Marítima. Va formar part de l’equip de redacció del butlletí obrer de l’empresa; el primer que es va editar a Espanya després de la guerra i que es repartia també a la resta d’empreses del metall.

Va participar a la Coordinadora del Metall en representació de la CCOO de la Maquinista.

Va estar afiliada al Front Obrer de Catalunya (FOC)

L’any 68 es va casar amb Lluís Díaz Pérez, conegut com “el cubanito”, treballador de caldereria, membre actiu de la Comissió Obrera i detingut i empresonat dues vegades per la policia.

Va ser acomiadada de la MTM a la vaga de 1970.

Durant l’estat d’excepció de 1971 és detinguda per la policia que la relaciona amb la vaga contra l’expedient de crisi que té lloc a l’empresa.

Passa 17 dies a les dependències policials i la deixen lliure sense càrrecs.

Fruit de la detenció policial perd la feina en que treballava, fa un curs de reciclatge en l’àmbit de la discapacitat i comença com a Treballadora Social.

Durant aquesta nova etapa laboral ha treballat al Centre Alella, de discapacitat profunds; a ASPANIDE (associació de Santa Coloma de Gramenet), al Centre de Formació i Treball Flor de Maig de la Diputació de Barcelona i actualment a l’Àrea de Desenvolupament Econòmic de la mateixa Diputació.

PONENCIA

 
Compartir jornades amb la història d’unes dones que han lluitat tant, deixa la pròpia experiència molt i molt petita.

Se m’ha demanat que expliqui la lluita sindical de les dones i abans de res voldria recordar el marc social en que les dones ens movíem.

• Control familiar superior al de l’home
• Majoria d’edat als 25 anys
• Passar de la tutela del pare a la del marit
• Pressió social i empresarial per deixar la feina en casar-se

Malgrat tot: Les dones treballadores reivindicàvem els nostres drets i érem presents a les lluites de les empreses. Eren presents als barris i Als moviments estudiantils Però: Hi havia molt poques dones organitzades

La meva història familiar ve del sector dels vencedors. Profundament religiosos van viure amb molt descontent el període de la república. El meu avi matern treballava d’encarregat a La Xarxa (una empresa tèxtil de La Sagrera) era carli, va acompanyar les monges a votar i va participar a l’atac a la caserna de Sant Andreu. El meu avi patern va inculcar a tots els seus fills la filosofia del “no compromís” però tenia una bodega que jo vaig viure sempre freqüentada per policies, militars i capellans. Aquest entorn m’ofegava i no vaig parar fins que vaig aconseguir treballar fora de casa.

Per a mi començar a treballar va ser entrar en contacte amb un mon que m’era desconegut i que em va descobrir una realitat diferent: les dificultats de les relacions laborals al taller, els companys que parlaven dels sous insuficients...; paral·lelament els estudis de Treball Social, que compatibilitzava amb la feina, les manifestacions reivindicatives que es repetien al carrer i les inquietuds pròpies de la joventut feien que l’anàlisi de la situació em fes replantejar situacions i comencés a participar-hi. També els cercles de la UNESCO que vaig freqüentar eren per a mi un focus de pensament crític.

La meva aportació al moviment obrer s’ha d’emmarcar entre l’any 65 i primers de la dècada dels 70. Vaig començar a treballar a La Maquinista Terrestre i Marítima al maig de 1965 i em van destinar a les oficines tècniques de la secció de Material Elèctric. Aquest lloc de treball em va posar en contacte amb el taller i molt ràpidament em vaig interessar per les reivindicacions del dia a dia: les lluites contra l’expedient de crisi, els convenis col·lectius, el sistema de primes, un nou expedient de crisi...

Vaig començar a participar en les assemblees que es feien a l’empresa i molt aviat a les que es feien a l’exterior (a l’escola del Clot, a Sant Medi, a Montcada, a Santa Coloma...) abans d’acabar l’any 65 ja formava part de la CCOO de la Maquinista i posteriorment em vaig afiliar al FOC (Front Obrer de Catalunya – FELIPE arreu d’Espanya)

La Maquinista va ser per a mi una veritable escola on vaig aprendre de la gent jove que aportava la seva creativitat i el seu entusiasme i de la gent gran que havia fet la guerra i ens transmetia els seus coneixements i la seva experiència. Allà vaig conèixer al que més endavant va ser el meu marit.

Les primeres eleccions sindicals que vaig viure van ser importants per a la CCOO: es va guanyar a la llista d’operaris i subalterns tot i que hi seguia havent representants del sindicat vertical i, els representants del sector tècnic, eren sempre un grup a convèncer. Tenir representants al jurat d’empresa i als enllaços sindicals, com llavors s’anomenaven, permetia una presència al sindicat vertical i utilitzar els mitjans legals dels càrrecs sindicals. Des del vertical es podia accedir a les petites empreses i les assemblees que es convocaven eren una manera de contactar treballadors “legalment” i es podia incidir en la negociació dels convenis. Era important no deixar-los en mans dels franquistes i la patronal.

En l’àmbit de l’empresa, l’opció d’haver-se presentat es valorava molt positivament perquè facilitava l’accés a informació de la que abans no es disposava; aquesta informació es podia passar als treballadors, els Jurats i els Delegats es podien reunir i era més fàcil convocar assemblees i organitzar mobilitzacions. Això representava un element de pressió a l’empresa. La decisió que es va prendre en el seu moment es va demostrar encertada. La presència de dones organitzades al ram del metall era minoritària. A la Maquinista jo era l’única que formava part de la CCOO i recordo una companya a MEVOSA, una a Roselson i una altra a la SEAT. Això no vol dir que la resta de dones no participessin en les accions que es proposaven, però no estaven organitzades. A MTM varem comptar amb la complicitat de la Treballadora Social a qui al poc temps l’empresa va acusar d’una irregularitat econòmica, evidentment falsa, però que no es va veure en cor d’afrontar i va plegar amb un acomiadament pactat.

La participació com a dona pel que fa a responsabilitats no tenia cap limitació per part dels companys: vaig formar part de l’equip de redacció del butlletí de la MTM, el primer que es va editar arreu d’Espanya després de la guerra i que es distribuïa a la resta d’empreses, i vaig participar com a representant de la MTM a la coordinadora del ram del metall i a la de zona.

Els meus records són d’il·lusió, risc i por. D’il·lusió perquè la hi posàvem en tot allò que planejàvem i volíem que sortís be:

• les profundes discussions per decidir si deixàvem de signar com a “grupo de trabajadores de la MTM” per a passar a “CCOO de la MTM” pel compromís que això podia representar i com podia ser acollit per la resta de treballadors;
• l’elaboració de fulles informatives i “octavetes” que entravem clandestinament i repartíem entre els companys del taller i de l’oficina,
• les recollides de signatures i els actes de solidaritat amb altres lluites
• la recollida de diners per fer una caixa de resistència i ajudar els que havien estat acomiadats/es a la MTM o en altres empreses...
• la publicació del butlletí de la MTM, el primer que es va fer a Espanya després de la guerra civil i que es distribuïa a la resta d’empreses.

...i la immensa satisfacció que representava veure que les accions que proposàvem aconseguien la resposta dels companys:

• veure com les diferents seccions s’anaven sumant a la vaga o com poc a poc anava arribant gent al lloc on s’havia convocat l’assemblea...representava una dosi d’adrenalina difícil de superar,

-de risc perquè ens jugàvem la feina, el conflicte a casa i la presó.

-de por:

• en les reunions clandestines de les que sortíem de dos en dos perquè la policia no ens seguís;
• les cites de seguretat per evitar que la detenció d’un company representés la caiguda de molts altres;
• el neguit que ens agafava si algú arribava tard o no es presentava a una reunió i que ens empenyia a cremar tot allò que ens podia comprometre en un possible escorcoll;
• les consignes de memoritzar els telèfons per evitar que la policia ens trobés l’agenda
• la formació política a càrrec d’un responsable del partit, que fèiem en cases que ens deixaven a la zona alta de Barcelona i a les que arribàvem per separat i controlant que no ens seguissin..
• les reunions de cèl·lula en què se’ns explicaven experiències d’interrogatoris d’altres companys i que ens volia fer forts i fortes per aguantar possibles tortures i evitar delacions;
• les assemblees a l’empresa en les que intervenies parlant, tot i saber que a fora hi havia la policia i que quedaves fitxada davant l’empresa. ( un company em treia amb el seu cotxe)

Totes aquestes accions i l’enllaç amb els companys de taller formaven part de les meves tasques perquè, per raó del meu lloc de treball, tenia una certa mobilitat a Material Elèctric, a Maquinària i a Personal.

Calia ser molt curós en no donar motius a l’empresa perquè et sancionés (puntualitat, absentisme, compliment en el lloc de treball...) però malgrat tot, amb motiu d’una carta que es va publicar a la premsa i que vam signar tres membres de la CCOO, em van castigar: em van treure del taller i em van passar a “La Ponderosa” (un edifici separat dels altres on hi havia les oficines generals). Això va representar també un canvi d’horari que em complicava força el dia a dia.

Aquest compromís era compartit amb la meva parella. Varem haver de fugir de casa perquè la policia ens va venir a buscar vàries vegades i ens va caldre buscar un lloc on viure. Cada cop que venien deixaven la citació als veïns. Això representava significar-se en el veïnat perquè la gent tenia por i no tothom ho veia be. No varem deixar de treballar i tot i que ens podien venir a buscar a la feina no ho van fer (potser perquè es tractava d’una gran empresa amb una història particular de lluita).

Especialment difícil va ser quan les persones que ens donaven allotjament van agafar por i ens van negar l’acollida.

L’any 70 hi va haver una vaga de llarga durada en contra de la implantació d’un nou sistema de primes, que ja havia comportat moltes mobilitzacions. La CCOO de MTM va decidir que no em sumés a l’atur, atès que el sector d’oficines no parava i era una manera segura de fer que m’acomiadessin. L’empresa va tancar i la vaga es va perllongar durant tres mesos. Des de la direcció de personal s’anava cridant les persones per petits grups i es va acomiadar molts dels treballadors més significatius. Malgrat jo no m’havia sumat a la vaga, també em van acomiadar.

En tot aquest procés de lluita, el moviment obrer va tenir uns importants aliats: em refereixo als advocats laboralistes. En una època en que no existia el dret de reunió i tot calia fer-ho en la clandestinitat, un grup d’advocats van posar el seu saber, el seu temps i els seus despatxos a disposició de la classe treballadora.

• Amb ells discutíem la millor manera de portar una reclamació a Magistratura: sovint una amonestació per arribar tard a la feina, amagava l’interès de l’empresa en acumular arguments per acomiadar un treballador massa crític.
• No hi havia horaris. Hi podíem contar a qualsevol hora.
• Pràcticament no hi havia minutes. Es cobrava un percentatge dels judicis, independentment del temps esmerçat en tot el procés de preparació.
• En reclamacions de fort abast i vagues de llarga durada els seus despatxos es van convertir en locals de trobada on elaborar estratègies, recollir signatures...

I, parlant dels drets de la dona: quan vaig anar a Magistratura, abans del judici, el secretari em va fer passar per forçar-me a la conciliació sota l’amenaça d’enviar-me a casa sense cap diner. Davant la meva negativa, argumentant que no volia una indemnització sinó que reivindicava el meu lloc de treball, va fer entrar al meu marit perquè em forcés a acceptar.

El Secretari de Magistratura sabia que ens enfrontàvem a un problema greu: Tots dos estàvem acomiadats i a les llistes negres. Va ser una coacció.

Evidentment no ho va aconseguir.

Durant molt temps no vam aconseguir cap contracte. Érem una parella jove, estàvem pagant pis i no entrava cap sou a casa. La solidaritat dels companys, mitjançant la caixa de resistència, ens va ajudar a sobreviure.

Vaig guanyar el judici però l’empresa es va negar a admetre’m i em van indemnitzar.

Aproximadament nou mesos després vaig entrar a treballar en una altra empresa del metall on també vaig aportar la meva experiència al personal de taller per enfocar les seves reivindicacions.

Tant el meu company com jo seguíem col·laborant amb els companys de la Maquinista. Ajudàvem amb la propaganda i en l’organització de les reunions. A manca d’espais on reunir-nos i considerant que en no treballar a la MTM estàvem fora de sospita, sovint ens trobàvem a casa nostra.

Durant la vaga de l’any 71, amb motiu d’un nou expedient de crisi, i després d’un any del nostre acomiadament, la policia va detenir el meu company quan tornava de repartir octavetes a la porta de l’empresa i a mi em va venir a buscar a casa.

Hi havia estat d’excepció. Dos dies després de la nostra detenció van arribar a Via Laietana 8 companys més de la Maquinista. A tots ens van interrogar.

Els calabossos de comissaria en estat d’excepció, sense saber quan temps et poden retenir, són un patiment afegit. Quan es va saber que ens havien detingut, tota la fàbrica va parar i la policia no va torturar cap treballador de la Maquinista, però nosaltres no sabíem que ens esperava i des de la cel·la 1, jo veia baixar un company de la Indo a qui torturaven sense compassió. El venien a buscar de nit i de dia, sentíem els seus crits durant l’interrogatori i els seus gemecs a la cel·la. Era incapaç de caminar: el baixaven arrossegant entre dos policies. Va decidir negar-se a menjar i tot van ser corredisses de metges i els germans Creix per recuperar-lo. Es moria.

Pensàvem que a nosaltres també ens podia passar.

Altres situacions difícils són les incomoditats de la cel·la: dormir amb una flassada sobre un banc de pedra, la manca d’higiene: durant tot el temps que varem estar detingudes no ens varem poder dutxar i disposàvem només d’un water per a homes i dones. No cal explicar com estava. Un dia van obligar una estudiant a netejar-lo.

L’olor del zotal, amb què ens feien netejar la cel·la cada matí i que mai oblidaré

I les humiliacions i grolleries que a les dones ens dedicaven els secretes: el que es plantava davant la cel·la i es tocava grollerament i aquells que baixaven i deien despectivament “aquí huele a perro”

4 companys i jo mateixa vam estar 17 dies al calabós de la policia, i ens van deixar anar sense fitxar-nos. Va ser un segrest.

Els cinc restants, malgrat la previsió dels advocats era que sortirien l’endemà, hi van estar 22 dies i els van traslladar a la Model.

La meva detenció, el pas a la presó del meu company, haver de sortir de la feina per visitar-lo i portar-li menjar, em van posar en evidència a l’empresa on treballava i van forçar el meu comiat. El cap de personal em va amenaçar i vam pactar la meva sortida.

Després de dos acomiadaments i una detenció, les possibilitats de trobar una feina amb un cert interès per la lluita sindical eren nul·les.

Soc treballadora social, vaig fer un curs de reciclatge i vaig deixar els treballs administratius.

Les visites a la Model van ser una altra oportunitat de veure la participació de les dones. Vaig conèixer un sector de dones que sense una implicació directa en la lluita obrera, feien una tasca insubstituïble. Tenien els marits en presó de llarga durada i els duien menjar, els visitaven i al mateix temps eren un exemple i un mirall per a totes i tots els que ens iniciàvem en el dia a dia d’un company empresonat.

Aquesta realitat, que he exposat en primera persona, era comuna a la de les dones que participaven en altres empreses i a la resta de rams. Malgrat ser minoria, recordo dones en llocs de representació al tèxtil, arts gràfiques i a les altres empreses del metall que ja he esmentat. També políticament hi havia dones organitzades que col·laboraven en tasques clandestines i d’altres que treballaven als barris.

L’àmbit de representació, el risc i la repressió eren similars. Algunes van ser acomiadades de les seves empreses però malgrat tot el seu compromís va continuar.

Vull recordar també el compromís de les Assistents Socials que van ser pioneres en el treball comunitari als barris.

Cal remarcar també la lluita estudiantil en la que participaven les noies en pla d’igualtat amb els nois. A la cel·la número 1 de Via Laietana vaig conviure amb 4 joves que havien estat detingudes per participar en una manifestació. Algunes d’elles van acabar a la presó de la Trinitat que en aquella època era la presó de dones.

Pel que fa a la relació amb els companys homes en tot el procés de lluita, mai m’he sentit discriminada ni menystinguda per raó de gènere. En el moviment obrer que jo vaig viure, la relació era igualitària i les tasques de responsabilitat compartides.

Certament han passat anys i tot es veu molt llunyà però aquestes jornades, al mateix temps que m’han enfrontat a les llacunes de la meva memòria, m’han obligat a recordar i se m’ha fet present com les dones que lluitàvem en el moviment obrer vam patir AMENACES, PERSECUCIÓ, PRESÓ I VAM PERDRE LA FEINA.

Tornar a Ponents - Volver a Ponentes