Josefina Piquet Ibáñez
Exiliada i ex-coordiandora de l'Associació Dones del 36

Vaig néixer a Barcelona, el 24 de novembre de 1934. Soc l’única filla de la Conxa i d’en Josep ( sindicalista del ram de la construcció i militant de la CNT). Quan va esclatar la guerra, els pares treballaven per la família d’Eduard Conde i vivíem al soterrani del seu palauet (avui Centre Cívic de Sarrià). Era una nena molt estimada i feliç fins el 18 de juliol de 1936. Passo la guerra a Barcelona i el 26 de gener de 1939 els meus pares i jo ens exiliem a França.

A Figueres, el pare se'n tornà al front. La guerra gairebé havia acabat, però el meu pare creia que encara hi havia alguna cosa per la que lluitar. Ens va dir que l’esperéssim, però que si les tropes feixistes entraven a Figueres, el millor era marxar i ens trobaríem a la frontera francesa.

Mentre esperàvem el retorn del pare, la meva mare i jo vam patir molts bombardejos. Un dia no vam tenir temps d’arribar al refugi i una bomba va caure molt a prop de la casa on ens havíem refugiat. Em vaig quedar atrapada sota les runes. En rescatar-me, la casa s’havia convertit en un núvol de pols. Vaig veure els primers ferits i morts de la guerra i només tenia 5 anys. El xoc emocional va ser tan gran que vaig quedar traumatitzada i vaig començar el meu particular vot de silenci durant més de cinquanta anys per intentar oblidar. No em va servir de res. Ho recordo tot.

La mare va decidir que no estaríem ni un dia més a Figueres. Vam creuar a peu els Pirineus. El 9 de febrer de 1939 arribàvem a la frontera de Le Perthus i vam entrar a França sense saber res del pare. Amb uns cinquanta refugiats, gent gran, dones i criatures, ens van portar a Lescar (a 8 km. de Pau, capital dels Pirineus Atlàntics). La mare va trobar feina a la cuina del “Restaurant des Aviateurs” però la propietària, li va “aconsellar” que la nena havia de quedar a l’habitació. Hi vaig estar tancada tres mesos. El mes de maig, vaig anar a l’escola, patint el rebuig dels nens francesos.

Vam localitzar el pare al camp de concentració de Saint Cyprien. Es va incorporar a la Compagnie des Travailleurs Etrangers i a finals de l’any 1941, ens reuniem a Mauzac (Dordogne). Vam sofrir la invasió dels alemanys, i l’any 1943 vam estar presoners dels nazis a la Organització TODT, al Mur de l’Atlàntic. Quan tenia 10 anys, havia patit dues guerres.

L’any 1950, els meus pares i jo ens reunim amb la nostra família a Barcelona.

Un dia, quan tenia 55 anys, vaig decidir trencar el silenci i recuperar el meu passat. El desembre de 1997 vaig ingressar a l’Associació “les Dones del 36”. Em diuen “la nena del 36” perquè soc “la mes jove de la colla”. He estat la coordinadora de l’entitat fins la seva dissolució, l’any 2007. Actualment, continuo donant xerrades als Instituts, Universitats, Centres Culturals i col.laboro amb el Consell dels Savis del Museu d’Història de Catalunya i amb la Fundació Congrés Català de Salut Mental, compartint els meus records i els meus sentiments de nena víctima de la guerra i l’exili.

Tornar a Ponents - Volver a Ponentes